Els vaixells carreguen i es fan a la mar
però tornen enmig les tempestes.
Abans que passi mig any, ja serè aquí
per anar-me’n un altre cop, per mig any.

Tornen tots, tret dels millors amics,
tret de les dones mès estimades i fidels.
Tornen tots, llevat d’aquells que et fan falta.
No crec en el destí, I en mi, encara menys.

Però voldria creure que no ès així,
que cremar els vaixells aviat no s’estilarà.
Es clar que tornarè farcit d’amics i de somnis.
Ès clar que cantarè, abans que passi mig any.